Jordi Martorell i Lídia Porcar

Ubú rei, d’APRODISCA (2010/2011)

Vídeo 41’31”
Taller de vídeo-teatre amb usuaris del Taller de Teràpia Ocupacional i Taller Pre-laboral d’APRODISCA (Associació Pro Disminuïts Psíquics de la Conca de Barberà).
Basat en Ubu, roi d’Alfred Jerry
Text: Jordi Martorell
Actors: Usuaris i treballadors d’APRODISCA
Música: Jose Pozo
Vestuari: Dolors Poblet
Assessorament terapèutic: Lourdes Alegret
Coordinació: Imma Sánchez
Edició: Lídia Porcar
Direcció i realització: J.Martorell i L.Porcar
Produït per La Veu jove de la Conca amb un ajut de la Fundació Obra Social “La Caixa” per a projectes culturals d’impacte social.

A les instal·lacions d’APRODISCA de Montblanc, el curs 2010-2011, setmanalment, durant 11 mesos, va realitzar-se un taller de quatre hores setmanals, amb fins a trenta usuaris del Taller de Teràpia Ocupacional i del Taller Pre-laboral d’APRODISCA per reconstruir Ubú, rei, del francès Alfred Jarry, el referent fundacional del teatre de l’absurd, de la performance contemporània i antecedent del Dadaísme.

El taller de vídeo-teatre d’APRODISCA vol assajar les possibilitats d’aquest format de vídeo-teatre, a mig camí entre el teatre o la performance i la vídeo-creació, per optimitzar les capacitats creatives i interpretatives de persones amb disminucions psíquiques o malalties mentals. L’enregistrament en vídeo permet eliminar l’estrès de la representació escènica i minimitzar inconvenients com la falta de memòria o les dificultats de la parla i, per tant, permet fer front a reptes dramàtics, narratius o audiovisuals que no es podrien intentar en un format teatral convencional.

Aquest tipus de treball permet que en el procés creatiu puguin participar d’altres creadors, col•lectius i entitats culturals de la comarca i, d’aquesta manera, inserir l’activitat creativa de les persones amb disminucions psíquiques o malalties mentals en l’activitat cultural ordinària.

JORDI_I_LIDIA_UBU_9lidiaijordi_4

Vanessa Pey, Tarragona 1973

Les fotografies presentades són un relat, a vegades cinematogràfic, a vegades oníric, però sempre tangent a la realitat, del món més profund de l’ésser humà. Són una immersió en les zones obscures, misterioses i captivadores que tots amaguem, i de les quals no podem escapar, perquè íntimament sentim tant els batecs silenciosos de la seva força com el desig virtuós de deixar-les aflorar.
En la societat de l’aparença i de la correcció política,  on es reprimeixen les expressions de la individualitat i no s’admeten les lluites per descobrir les essències d’un mateix, el trencament entre les fronteres interiors i exteriors és l’única escapatòria cap a la llibertat i la plenitud. Per això, busquem amb aquestes imatges, mirades furtives que despullin l’abisme interior. Mirades a través de la ranura d’una porta sense clau. Mirades cap als habitacles més íntims de l’ànima humana.
Recreació de la gran guerra de sentiments, valors i ideals, complexos i contradictoris, que conformen la condició humana, aquestes imatges són aquelles escletxes en la cerca de l’Absolut que ens fereixen, però que alhora ens fan lliures. Són històries de poder amb la natura i entre les persones, però són també les batalles sense victòria amb nosaltres mateixos i els abismes pels quals ens deixem caure derrotats. Són tot l’univers que pot expressar una mirada: la seducció i l’hedonisme,  la carnalitat i l’espiritualitat, l’agressivitat i la tendresa. Són, en definitiva, expressions de l’ànima humana.

bkpjsqU9Ag8NoTu21hQb1tmTdGHpKAMtCnRabP-ibr0,72ocFptx7UPCNHmHV4dRq4cEyV6zbGEqq5-go4LpGpM

Gemma Clofent, Valls 1966

CIMIR

SOLARS
Aquest projecte tracta sobre la deriva, sobre la impossibilitat de la centralitat de sentit.
Imatges construides per acumulació d’un espai limit, perifèric, un solar sense ús
Panoràmiques de gran format, espais limit sense funció, intervals. Espais balders,
escenografies del buit. Pantalles de visió Paisatges per transitar a la deriva. Imatges
reconstruïdes a partir de l’acumulació i reiteració en el mateix espai..Escenari revisitat i
construit per acumulació . Refer la imatge i saturar-la amb posteriors intervencions.
Aquesta aparent trivialitat de la imatge com a pantalla de visió relenteix la mirada que la transita a la deriva en busca de focus, de sentit.

CONTRACTE TEMPORAL
Sèrie de sis fotografíes realitzades en un periode acotat de temps ( 6 mesos) en un espai
de treball. Per construir cada imatge retornar a l’escena i revisitar-la, reconstruir la
mateixa imatge a partir de la imatge anterior. El binomi repetició-variació que es
produeix tant en els elements de dins l’escena com en les variacions en la col.locació de
la càmera provoca inestabilitat en la imatge. D’aquesta manera es tensionen els
intervals, les elisions entre les imatges, el sentit llisca a l’espai exterior. Les imatges no
són sino fragments que remeten a les altres, i entre elles no es construeix cap fil narratiu.
De fet es tracta d’un desplegament temporal dels retorns acumulats.

Contracte temporal, 2005 (sèrie 6 fotografies) 120 x 90 cm.
MUSEU DE LA VIDA RURAL

SOTA EL PONT
La invenció del paisatge va ser un treball específic. Volia construir escenes de paisatge d’un espai marginal i majoritariament no transitat de l’entorn de Valls. Un espai residual ,
tradicionalment espai deixalla, que queda immers dins la ciutat però que és desconegut i
inhospit, espai residual . El plantejament va ser baixar als torrents, recorrer l’espai i
enfrontar-s’hi per reconstruir escenes. El resultat imatges de gran format, escenes per a
la visió tensionant entre dos pols, escenografies, tòpics paisatgistics i la marginalitat de
l’espai. En el recorregut per la imatge s’hi descobreixen elements de restes, deixalles que
trasbalsen l’aparent inoqüitat de la imatge, la tensionen. Alhora s’hi afegia un altre
aspecte, el binomi conegut- desconegut, l’entorn resulta familiar i alhora ens falten
elements per identificar-lo.
Projecte sobre la construcció de paisatges, en el projecte sota el pont espais no
transitats, inhospits convertits en escenes. Sobre la construcció de paisatge i sobre el seu
qüestionament.

David Fernández, Tarragona 1979

COSSOS I ÀNIMA

Material d’arxiu, 2′, PAL, 4:3, 2010

Anem a palpentes, buscant allò intangible i invisible. Donem cops de peu i manotades com si juguéssim a la gallineta cega. Malgrat els cops ens ho passem pipa jugant. És molt més divertit amb els ulls destapats perquè si el vol d’una puntada a l’aire pot originar un tifó al Japó, el xut d’una pilota només pot resultar en gol.

AMOUR

DvPal, 2′, 4:3, 2013

Parlant amb uns amics vam descobrir arrel de la pel·lícula de Haneke que Amour és un titol que se li pot donar a qualsevol peça, cançó, producte o material d’oficina. Òbviament com no donar aquest títol a una peça on una parella d’enamorats lloguen una barqueta i remen al sol en un llac artificial. Qui sap si mentre es diuen coses boniques.

Jorge Conde, Barcelona 1968

The Scarred Transporter (TST)

TST és un projecte d’investigació sobre la utopia tecnològica, la seva relació amb el medi ambient i el nostre comportament com a consumidors. Delimito el camp teòric centrant la investigació sobre l’automòbil en totes les seves versions i modalitats. L’automòbil com a símbol d’estatus socioeconòmic, com a font d’experiències i emocions, una màquina “marcada” que encara encarna la utopia i confirma la supremacia d’un model socioeconòmic global en decadència. Com es pot apreciar, cerco i fotografio vehicles en mal estat, inservibles o desballestats, per tal de subratllar la seva obsolescència programada, una estratègia que emergeix de la societat de consum creant necessitats noves, plantejant promeses d’un benestar efímer, i induint pressions en l’individu i en el paisatge.

Costa pensar que en un context de crisi que no sembla cojuntural sinó sistèmica, l’obsolescència programada pugui ser una estratègia desitjable o fins i tot sostenible. Davant la cultura de “l’usar, llençar i comprar quelcom nou”, només estesa al “primer món”, gradualment reneix la cultura de “la conservació, la reparació i el reciclatge d’allò obsolet”. La difícil situació econòmica que viuen molts països, així com la misèria que assota determinades zones del globus, exigiexen pràctiques de producció i consum més ètiques, allunyades de l’ostentació i els excessos, i un ús més responsable de la tecnologia.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Àlvar Calvet, Tremp 1965

NIT / NOCHE/ NIGHT

El meu treball, ha anat evolucionant de l’interactiu cap al social, motivat per una preocupació entorn al fet educatiu en l’ésser humà i concretant-ho els últims anys en col·lectius que podríem classificar com a marginals en un intent d’apropar unes realitats a unes altres, unes persones a unes altres.
Com a conseqüència lògica de la meva pròpia evolució, i després de treballar aspectes entorn al fenomen de la llum, ara al projecte Nit / Noche / Night, promogut fa un any per una galeria de Madrid i que ara presento a Breathing time, m’ocupo per primera vegada del tema de la ceguesa o de “la no llum” i ho faig a partir d’unes entrevistes realitzades a 6 persones amb greus problemes de visió.

A Nit, ara s’hi reuneixen una sèrie d’elements: Les preguntes i el llibre, a disposició de l’espectador i que aquest pot anar fullejant per a conèixer millor als coautors de les obres. El vídeo, un altre element destacat de la mostra, on presento a les 6 persones invidents que han col·laborat amb mi amb aquest projecte. La peça Nit, una pintura de gran format que dona títol a l’exposició i que ha estat realitzada amb la col·laboració de les 6 persones cegues amb les que he contactat. Els monotips (més de 40), realitzats amb els ulls tapats en un intent de posar-me en el lloc de l’altre i dels que ara us en presento uns quants: Com a cec I, Com a cec II…

Àlvar Calvet, maig de 2013

Pau López, Esplugues de Llobregat 1986

Display. Laboratori Visual. Tarragona

Gods in color
Es basa en l’estudi arqueologic documentat per Rudolf Schmitz de policromar esculptures greco-romanes amb colors primaris com s’ha demostrat que realment hi eren, en comptes de la teoria que eren blanques de color del marbre, i parafrassejar amb les esculptures més cel·lebres trobades a Tarragona i proposar-le pintades.

el retorn de la lloba

Museu de la Vida Rural. L’Espluga de Francolí

Caiguda i auge
Es un fake del derrocament de la casa Foixà de la Part Alta on es canvia hironicament la noticia de les causes de perqué cau la casa.

caiguda i auge proposta per exposar a kesse i o exp. col·lectiva

Fani Pizarro, Tarragona 1976

La propuesta surge en una especie de diálogo con el espacio donde tengo el taller. La fabrica, contenedor, ahora es contenido. Es decir, basándome en el actual estado de abandono de la fundición, construyo un proceso de trabajo estético enfocado a la seriación, al diseño de objectos, al pasado industrial del siglo XX, al futuro del diseño y a su compromiso ambiental, la ética profesional de las artes y el diseño.

Después de trabajar casi ocho años como diseñadora gráfica y vivir mi primera crisis financiera como adulta, me replanteo una serie de cosas. Donde va a parar nuestro trabajo, que materiales usamos, que conductas provocamos, que pautas de consumo, … porqué los diseñadores quieren ser artistas, porqué los artistas deberían estudiar diseño, porqué la frontera entre arte-diseño es cada vez más delgada.

Un pequeño artículo publicado en El País hace cosa de dos años, relataba la historia de un navegante americano, un tal Charles Moore, volviendo a casa después de una travesia en el Pacífico el 1994, escogió una ruta diferente a la comercial porque tenía tiempo. En medio de esta travesía de vuelta a casa, solo en el pacífico, se topó con una gran sopa de plástico donde se descomponían toda clase de objectos que las corrientes atrapaban. Tardó dos semanas en cruzar esta gran sopa según sus propias palabras perplejo y triste por la raza humana. Después de esta notícia en el 2011 aún no sabemos quién y cómo se debe limpiar este desastre poco dado a los medios. Que consecuencias pueden provocar en el hombre y en el mundo animal. Este es el detonante, la notícia que me trastocó un poquito y me hizo pensar en todos esos diseños atractivos en el lineal del supermercado que dicen “yo soy tu, me necesitas”
Las fotos a pie de página son de Cambrils (Tarragona), no son del Pacífico.

Cuando estudias diseño idealizas constantmente gente como Gropius, miras un mueble de Charles & Ray Eames y piensas en la seva belleza, lees las lecciones de la Bauhaus i dices: caramba! ellos si tenían discurso! Que belleza el logo de Lucky Strike, com se lo curraban…De hecho, leyendo los libros y articulos, las revistas actuales de arquitectura, escuchando a los profesores, comprando en Ikea, ves que de alguna manera el legado sigue vivo. No me extenderé mas sobre la historia del diseño y la producción de objetos pero entre la gran sopa del pacífico y el viaje a América que aquellos europeos hicieron huyendo de los nazis, me pregunto que narices sucedió, que papel nos toca a los diseñadores, que legado nos han dejado.

En 1929 Raymond Loewy, diseñador e ingeniero francés, abre su estudio en Nueva York. Entre el 1930 y el 1934 rediseñó más de mil objetos, entre ellos el famoso rediseño de Lucky Strike en 1940, el nuevo diseño prescindía de la elaborada gráfica anterior haciéndolo más barato de producir. Se vendieron cincuenta millones más de cajetillas de Lucky.

Una de las frases que más me gustan de Raymon Loewy es Good Design,Good Business. La segunda preferida es La Laideur se vend mal (la fealdad de vende mal). Con estas frases, explicaba a los americanos, cual era la actitud frente al mercado.

El espíritu de espectáculo de las exposiciones universales perdura hoy día. En los primers años podías encontrar desde una máquina de coser a un cañón de combate, el top ten de cada país en producción. Hoy día la cosa no ha cambiado mucho fuera de los presupuestos y la elección de productos visibles. Destaco esta información ya que me ayuda a enfocar la mirada a los orígenes de la muestra de productos cómo espectáculo.

Nuevos mercados, nuevos productos, nuevas necesidades, nuevas formas, nuevos consumidores, nuevas mecanizaciones, otras éticas y otros valores.
Este viejo invento me fascina. Que poder de convocatoria!

He acumulado un sinfín de containers, packagings y gadgets.
Hay belleza en ellos, por color, por forma, por un guiño del humano que en su día lo conceptualizó o por una nueva troqueladora que hace maravillas. De esta mirada Diogenista, coleccionista, estéril y algo vanidosa habla el proyecto Good Design/Good Business.
Este proyecto es una oda/odio al diseño. Porque me gustaría tener una mesa de Jean Prouvé original y me conformo con una jeanprouvada del Ikea. Porque la caja de café del supermercado nos conmueve más a la masa que una maqueta situacionista. Porque Lady Gaga peta más los estadios que Richard Wagner…Dónde está el aura, Walter?

Aparece el proceso como protagonista indiscutible del proyecto.
Partiendo de la diferenciación técnica por la que son reproducidas las piezas se establecen tres categorías que se explica brevemente en los siguientes apartados. El proceso troquel, el proceso plancha y el proceso molde componen el camino por el que el proyecto ha ido transcurriendo, al fín a una velocidad asumible. Dejando los tiempos de manipulado, secado, horneado. El material se muestra desnudo, sin ornamento ni delito.

Como sublimar el aura de envase? Si pervertimos el discurso tal i como citava anteriormente “lady gaga llena más que Wagner…” etc, podemos llegar a la conclusión que cualquier producto en masa puede tener las cualidades de un objeto artístico pero debe someterse a ciertas leyes ya sean físicas o sutiles. En este caso he optado por recrear el proceso de producción mecánico en un material poco probable. En el proceso de copiar fielmente con la mano torpe del hombre algo producido en masa por máquinas industriales me subyugué a la premisa de ser lo más honesta posible al proceso industrial. Cada producto su proceso. En este caso los troqueles de las cajas eran copiados en láminas de gres blanco que después se plegaban.

En esta fase del proyecto copié los productos que había coleccionado a partir de su naturaleza material. Estos envases son construidos por plancha doblada y sellada en caliente. Las bandejas de porex que tiramos también son prensadas. Lo mismo en gres blanco pero sin calor.

Por fín llegamos al apartado moldes donde encontramos la gran parte de los productos que consumimos. Es el grupo más homogeneo. Se pueden obtener bellos ejemplares pero cuesta más ya que estan ligados a estándares que hacen que salirse del diseño sea más difícil. Son los más esclavos y suelen ser de plastico en vez de cristal, porcelana o metal como antiguamente.

En el modo de exponer se busca esta magnificiencia de las exposiciones universales pero con materiales nada nobles, bastante usados hoy día en masa como la madera conglomerado o el DM. La cerámica está cocida a baja temperatura por lo que la hace frágil y además está sin esmaltar, tiene un carácter honesto y rupestre. Como fósiles en un museo.
La luz es puntual, con un flexo de escritorio clásico se consigue iluminar esta mesa de escritorio con las piezas en sombras, luces y medios tonos.

Ro Caminal, Barcelona 1966

PARALELISMES DIVERGENTS_0.0
Vídeo: Monocanal Dolby. 2’32’’
Yangon, 2012

“La performativitat no com l’acte pel qual el subjecte dóna vida a allò que anomena, sinó més aviat, com aquell poder repetitiu del discurs per produir fenòmens que regula i imposa.”
J. Buttler

Paral·lelisme i divergència; dos conceptes irreconcilables que units com un adjectiu compost, donen lloc a l’oxímoron que nomina la peça. Després d’una primera lectura, sota la influència formal de les imatges, inclinada cap el paral·lelisme, apareix un altre registre més conceptual, recolzat en les connotacions simbòliques de les mateixes. Apareix la fissura de les divergències, que suggereix una reflexió sobre el paper real de les dones, basat en la repetició de rols de conducta socialment construïts. Aquest enfocament no resolt, deixa sota la responsabilitat i voluntat de l’espectador el procés reflexiu.

 

 

 

 

rocaminal2 parlelismos divergentes

 

 

DONES DE LA POSTGUERRA // IL.LUSIONS I REALITAT
Joncosa del Montmell. (Baix Penedès), 2011

“Sempre he vist en la dominació masculina, i en la manera com s’ha imposat i suportat, el millor exemple d’aquella submissió paradoxal, conseqüència del que anomeno la violència simbòlica, violència esmorteïda, insensible, i invisible per a les seves pròpies víctimes, que s’exerceix a través dels camins purament simbòlics de la comunicació i del coneixement o, més exactament del desconeixement, del reconeixement, en últim terme del sentiment.”
Bourdiueu, 1998

Mitjançant un procés de treball en grup, el projecte explora les il·lusions que cadascuna d’elles tenia en la seva joventut envers el seu futur professional i la manera en què van haver de negociar-les, ajustant-se a la realitat que els va tocar viure, pressionades per les condicions econòmiques i socials de la dictadura franquista de la post-guerra i el seu monopoli sobre les institucions, que si bé, van anul·lar les subjectivitats de qualsevol sector dissident, van col·locar a les dones, amb els qui va ser especialment repressiu, en una posició doblement subordinada.

6 il.lusions Vs Realitat

Núria Rion, La Canonja 1976

Anar a Festa Major. 2012

Recreació de la ruta que feien els habitants dels Cogullons (poble abandonat desde els anys 60 del s. XX) per anar a Festa Major a Farena. A partir del testimoni de Salvador Masdeu Puig (un dels últims habitants del poble) i realitzada pels últims guardes del refugi de muntanya que hi ha actualment a l’emplaçament del poble.

“Llavors per les festes majors tothom anava d’un poble a l’altre, o sigui si era la festa major de Farena, s’anava dels Cogullons de mas de Mateu, de Mont-ral, tothom cap a Farena a ballar. Es feien uns embalats al carrer amb un ramatge, tapat, i feien el ball allí. Nosaltres el que fèiem, ojo això és una mica…, baixàvem dels Cogullons, i baixàvem amb unes espardenyes normals, llavors quan arribàvem aprop de Farena, ens canviàvem el calçat, ens trèiem les espardenyes i ens ficàvem unes sabates, ho deixaves amagat en un raconet, allí al bosc, i llavors quan tornaves a marxar… Per que llavors la gent era molt diferent d’ara, la gent et convidava a festa major, et convidava a sopar, et convidava a dormir, o sigui tu anaves a una festa major a un poble i allí doncs, t’hi quedaves a dormir, al ball, a sopar, i l’endemà i llavors… bueno fins que s’acabava la festa major. Cosa que avui en dia ja no es fa al mon això.”

Interseccions. 2011

Com són els mapes de zones de muntanya? No hi ha zones d’alta densitat urbana, ni polígons industrials, ni autopistes. Tanmateix estan ben plens de vida, evidentment vegetal i animal, però també de presència humana més o menys evident, més o menys actual. Estudi a partir del mapa, establint relacions, connexions, ressaltant elements…